Encara recordo quan fa quatre anys, al finalitzar últim trimestre teòric del cicle superior d’educació infantil, em varen dir que m’havia tocat realitzar les pràctiques a l’escoleta de Cas Serres, vaig començar a plorar sense poder parar com quan a alguns nens els hi treuen el seu objecte de transició, em sentia desesperada i molt frustrada. Pensava que tot l’esforç en els estudis i realització dels treballs no havien servit de res, en les professores havia primat més la idea d’ajuntar a les alumnes per afinitat o per proximitat al centre, que per motivacions o voluntat pròpia.
Recordo com una professora em consolava dient-me “no hay colores blancos ni negros absolutos, siempre encontrarás matices, puedes observar i aprender de todo en la vida”. En aquell moment podia escoltar les seves paraules, però no les podia entendre. El meu primer dia de pràctiques ho vaig entendre tot.
Les educadores eren molt majors, i corria el rumor de que no eren molt innovadores en quant a metodologia, realització d’activitats etc. Això era lo que em frustrava, no entenia com no aprofitaven unes instal•lacions tant magnífiques. Doncs bé, quan vaig arribar vaig trobar-me amb un equip educatiu molt gran, amb tot tipus d’educadores, unes més amoroses,altres més seques, unes més actives, altres més tranqui-les, unes observaven o donaven més respostes a les peticions o necessitats dels infants etc. Vaig veure coses que no em van agradar i altres que em van emocionar gratament, es a dir, vaig passar per una multitud de sentiments, però ara ho recordo amb molta gratitud i alegria. Sempre varen escoltar opinions o idees que em sorgien i comunicava respetuosament (és molt important sabre empatitzar i comunicar qualque cosa des de el respecte).
Recordo en especial una de les primers propostes que vaig realitzar al segon nivell a la classe dels nens d’any i mig. Vaig decorar tota la classe amb tires de paper i vaig ficar tres sacs gegants al terra ple de tires de paper que m’havia facilitat una impremta de l’illa. Em vaig amagar a un racó darrera una taula girada, per tal que els nens no em poguessin veure i poder documentar tot el que succeïa. Va ser tot un èxit, quan vaig veure com gaudien, reien i feien tot tipus d’invencions amb un element tan avorrit o simple per els adults, vaig entendre perquè volia ser mestre, en aquell moment les llàgrimes em varen començar a caure i encara m’emociono quan ho recordo.
Com em va dir aquella professora del cicle, no tot es lineal, durant una professió tan profunda i complexa passant moltes coses, però per a mi és la professió més bonica i gratificant del món, no hi ha més puresa que els nens i la seva sinceritat i malgrat ens hem trobat i ens trobarem amb molts moments no tan agradables tot es una aprenentatge en la vida, si ets feliç amb el que fas sempre cercaràs la part positiva de les coses que et succeeixin i per això es fonamental tenir una absoluta vocació i estima cap a aquesta gran professió.
No hay comentarios:
Publicar un comentario